Com era Mn. Guiteras

COM ERA MN. GUITERAS


1 – Què diu Mn. Guiteras d’ell mateix.

2 – Què diuen els altres de Mn. Guiteras.

3 – Algunes referències del seu pensament.

4 – Influències bàsiques en la vida i obra de Mn. Guiteras.

(En aquests textos s’ha mantingut la sintaxi original, encara que s’ha corregit algunes faltes d’ortografia i s’ha suprimit, quan s’ha donat el cas, les frases en llatí intercalades en el text per fer més fàcil la lectura).

Els originals de tots aquest documents es troben a l’Arxiu Guiteras.

1 – QUE DIU MN. GUITERAS D’ELL MATEIX

Text seu sense data però segurament dels primers anys d’estar a Vic (1940-1945):

“A la meva manera de veure, si n’he sigut de perseguit! Quantes injustícies he suportat! Em vol mal tothom; no m’estimen ni em fio de ningú; quantes hores he passat de mal humor, quantes de malestar corporal?

Cal que reconegui que quan era petit només tenia por de lladres o de papus o de bruixes, en canvi ara que soc gran l’he perduda tota? En fio d’ algú? De qui? Perquè? M’ha escarmentat mai? Si un dia estigués en necessitat hi podria comptar? I si estigués malalt? I si em culpessin d’una cosa vergonyosa? Deu ens en guard! De qui em refiaria en aquest cas? I si tingués un mal que no es curés en tota la vida? A la darreria de la vida, hi haurà qui m’estimi? Mentre estic bo tot és pla; però si m’enmalanteixo? No prenc precaucions per no estar malalt? Quines? Són les que em convenen o que em venen més be? En tinc un coneixement clar o vaig a les palpentes com tots si l’encerto l’endevino? Ho sé que la creació és una cosa ordenada? M’ha embadalit que hi hagin ocells i altres animals que no mengin mai carn i d’altres, que si poden, no menjarien altra cosa? Jo que tinc de menjar? Quan està més be la meva ànima?……  Cal que reposi? Quantes hores i a quines? Si per guanyar-me la vida treballo de matí; com cal que reposi? El repòs és de debò o m’aixeco més cansat que no pas a l’anar-me al llit? Perquè? Què em preocupa? Pensant-hi més de la raó alleugereixo el mal o s’empitjora? Aquest pensament em desespera? No hi sé cap remei?……. Hi ha res en el món que tingui la certesa de l’Amor i de la Vida eterna? La tinc jo? Ho crec? Ho visc? Ho he sentit clar en la meva vida? Si no ho he sentit fins ara, ho puc sentir? Deixarà de ser veritat allò de l’Evangeli que no us deixaré orfes i que us dono gracies. Pare, perquè heu amagat aquestes coses als ulls dels savis i les heu revelades als humils?”.

Cita de Mn. Guiteras en un article de J. Font Espina. Desembre 1951.

“No busco más que la gloria de Dios y el bien del prójimo. Sólo me propongo en este mundo honrar al Romano Pontífice, siguiendo sus enseñanzas en todas las obras, para lo cual imploro el auxilio de cuantos tengan la buena voluntad de que sea conocida, honrada y practicada la doctrina social de Pio XII, en su máxima amplitud”.

En unes memòries que va començar a escriure el 4 de novembre de 1958, diu d’ell mateix:

“Doncs, si, el Capellà de la Calla va néixer el més bonic del món, però li va durar poc; mig anyet i bon profit. Després ja va ésser gandul i badoc. A 5 anys les mules que guardava li esbullaven les garberes de civada de les saleres; a 7 els nodriços li trencaven el moresc del Pep de Planella; a 11 les vaques se li ficaven a l’horta del Molí d’en Pujol; dels 12 anys en amunt els bous i la mula se li refredaven llaurant. En fi, li venien grans totes les feines, estranyant com no hi hagués al món un home que les fes pels altres o be una màquina, però d’ençà que ha sigut capellà no ha volgut que la gent estesin afeixugats per l’avorriment i ha cantat, xiulat i fet andròmines”.  

 

2 – QUE DIUEN ELS ALTRES DE MN. GUITERAS

Article de Wifredo Espina a la revista MOMENTO. 8 d’octubre de 1953. Pàg. 10.

“Es un hombre afable, simpático y muy sencillo, con un corazón tan humano y noble que se ha convertido en el centro de este barrio humilde que es la Calle. Es su hombre. El sacerdote de los pobres, los enfermos, los obreros”.

Vicenç Esmarats, Pvre. Semblança de Mn. Josep Guiteras i Barceló. 2003

“Era una home d’aspecte pagès, que vestia descuradament, sabates descolorides i a voltes foradades, sotana de color indesxifrable i sorgida: de maneres brusques, veu ronca i de vocals opaques; auster, pobre d’aparença i de fet, amb cara de son, però llest i murri, pietós i zelós, amb un cor gran i encès de caritat”.  (pàg. 31)

“De l’altra banda hi ha els seus detractors o els qui li retreuen defectes reals o imaginaris. Corren frases-judici que poden haver estat forjades en broma o creient interpretar certes reaccions seves. Per exemple: “Era orgullosament humil” o “si no li agradés tant això (de) ser humil i pobre, seria un sant”.  (pàg. 37)

Article a la revista LA TOSCA de Fortià Pietx, Pvre.  Juliol-Agost 1991

“Vivia austeríssimament. No menjava carn, ni ous, ni peix. Llegums i pa era el seu menjar. Vivia amb el cor desprès de bens materials. Així vivia amb molta pau i tranquil·litat. La seva vida espiritual era intensa. En mig del poble s’hi trobava bé. Parlava amb tothom. Realment es veia molt estimat. Podia entrar en les cases i en els cors dels homes. Els molts malalts que visitava rebien agraïts els seus consols. Ningú no li rebutjava els sants sagraments que amb tota devoció i entrega ell santament administrava. Eren llargues les seves visites al Sagrari. Era molt ferma i fonda la seva devoció a la Verge Maria i als Sants. Era una home de gran fe. Estimava molt a l’Església i la defensava. Llegia les orientacions del Sant Pare. La seva sociologia no era extremista. Volia que els homes s’estimessin i es comprenguessin”.  

 

3 – ALGUNES REFERÈNCIES DEL SEU PENSAMENT

Manuscrit de Mn. Guiteras amb data 16 de setembre de 1949

“Després de la Meditació dels tres graus d’humilitat, reconec Jesús meu:

1er. Que l’única cosa que jo poso a la vostra Obra és resistència i destorbs.

2on. Us dono gracies de totes les contradiccions que m’heu permès i que tan me’n he queixat. Només Vos, per elles, em podíeu portar al centre de benestar on avui em teniu.

3er. Us dono gracies, Jesús meu! Per les persones que m’heu confiat per la vostra Obra, les estimo només per Vos, de manera que si elles un dia fallessin totes, o una part sia la que sia, jo amb la vostra Gracia us seguiré igualment i contentíssim.

4art. No em mereixeré pas mai la confiança dels meus Superiors, però si per equivocació, un dia la posessin en mi, em negaré a admetre cap càrrec honorífic i a sortir d’aquest lloc humilíssim on Vos, estic segur que m’heu portat per regalar-me amb les vostres dolceses celestials.

Jesús meu!  Regina i Mare meva!

Que mai no me’n desdigui!!!

Després de la Meditació de la Passió de Jesús i de Maria, m’entregaré totalment a Vos per fer-vos conèixer encara que ningú m’ho agraeixi i tothom se me’n rigui.

Fiat, fiat. Amen”.

Extracte d’una carta enviada per Mn. Guiteras, amb data 10 de gener de 1955, adreçada al R. P. Virginio Rotondi, S.I.  (Roma)

“Ha llegado a confundirme la dignación de V.R. al acordarse de este humildísimo Cura de un rincón de la Ciudad de Vich; como no creo que se trate de nada puramente humano, se lo agradezco al Señor como recibido directamente de las manecitas de Jesús de Belén; y vamos ya a manifestarle, con una ingenuidad que puede que le sorprenda, mi corazón de sacerdote de 53 años, con unas ilusiones como de una veintena. Por descontado que no me propongo enseñar, sino simplemente manifestar mi apreciación sobre las cosas que he vivido y de cara puramente al Evangelio.

Para un Mundo Mejor, hay que empezar por mejorar las personas:

Personas religiosas: los que vestimos de religiosos y vivimos de la religión, tenemos derecho a vivir, no a regalar nuestro cuerpo…. Se enseña predicando, pero más con el ejemplo.

Ir contentos al sacrificio; a las persecuciones. No temer la carga ni la muerte misma. No ser imprudentes ni demasiado prudentes…..  Los años y las adversidades soportadas de cara a Dios le curten a uno para la felicidad.

Personas piadosas: No sean hurañas, sean fieles y contentas administradoras; hagan con perfección extraordinaria lo ordinario. No sean amargas con los suyos. Que se acomoden a las circunstancias. Vivan contentos con lo que tienen.

Personas ricas: Para el común de cristianos no meternos con ellos directamente. Ni adularlos, ni quererlos enseñar.

Personas trabajadoras: De estas hay una minoría, aunque bastante considerable, que no trabajan más que cuando el hambre les acosa; ni son trabajadoras, ni honradas, ni valen para nada bueno, ni material, ni espiritual aunque hablen como quieran. Otra porción, la más numerosa, son simplemente asalariadas; éstas trabajan en lo que sea con cierto sentido de responsabilidad; se preocupan poco de sus problemas incluso materiales; únicamente les dan importancia cuando los tienen encima y no los pueden solucionar (enfermedad, falta de casa, de comida, un desastre, etc. ..): tienen buen fondo, se compadecen del prójimo y son generosas; es la masa que más necesita de la iglesia porque dispone de poco y muy pronto experimenta los zarpazos de la miseria….. es además la cantera de las almas privilegiadas; y hay otra porción restante, no tan numerosa, de gente trabajadora, formada intelectual y religiosamente la mayoría, que disfruta en su trabajo; éstos tendrían que ser todos nuestros, y lo serían si los buscábamos sin cesar, con el auxilio de la divina gracia y sin buscarlos nosotros. Si veían en nosotros lo que esperan, serían nuestros mansos para acercarnos a la otra porción anterior más numerosa.

….. He tratado más de 4.000 obreros famélicos dándoles de comer y la gracia divina me ha pagado con creces mis pobres esfuerzos; los del primer grupo un tanto por ciento se han quedado encenagados; pero ha quedado una respetable minoría que ya no vuelve a bajar, si Dios quiere; y los hay colocados en condiciones ventajosísimas e incluso con carrera. Ojalá esta pobre Obra fuese de toda la Iglesia y no solamente del “Cura de la Calle” como se me llama por doquier. He procurado no ser terco con ellos, pero les he reñido siempre que ha sido necesario, aunque pocas veces; les he hablado con sinceridad de sus defectos y les he expuesto el camino para salir de ellos, ofreciéndoles siempre mis manos para ayudarles, hasta la necedad humana de construirles casas con su propio dinero, como venimos haciendo hace tres años, teniendo ya colocadas 25 familias con su casa cada una y en vistas a colocar unas 50 más. Si mejorábamos el concepto que tenemos de nuestro dinero (de la Iglesia), que ahora sirve para enriquecer a los Bancos, y con la aprobación oficial y eclesiástica y civil con que contamos, lo poníamos al servicio del indigente para darle la mano para levantarse de su miseria, siempre pésima consejera, que ya nos lo devolvería en la mayoría de los casos, con gratitud a Dios y a nosotros mismos, !cuánto ganaría la gloria de Dios y el buen nombre hasta humano-social de la iglesia¡ No se nos diga que ahora la Iglesia es una potencia económica, porque en la otra forma sería una potencia mundial que la reconocerían todos.

En todas las páginas sagradas no hemos encontrado un texto que Dios haya divertido ni aconsejado el goce puramente corporal; en cambio en cada una se encuentra su compasión por la miseria. Teniendo a raya nuestros sentidos, nos libraremos del mal”.

D’un escrit de Mn. Guiteras sense data però probablement de l’any 1957 o 1958

“… Como hombre, que no pocas veces se me ha dicho desde muy arriba que estaba loco perdido y que era insociable, veo aquí la solución real de los problemas sociales del mundo; si cada hombre tenía suya su casita con su huerto o jardín según las posibilidades de cada uno donde cobijar su esposa e hijos, donde entretenerse en sus horas de ocio, donde aumentar su patrimonio familiar sin necesidad de que su esposa tenga que salir de casa para ganarse un jornal que se lo puede sacar de su propia casa;  ¿No sería esto el mejor camino para llegar a aquella otra Sentencia evangélica también que: “pasaron juntos a Nazaret y les estaba sujeto”? ¿Cuál es el motivo principal de la desorientación familiar?”

Extracte d’un esborrany d’una carta de Mn. Guiteras al capellà de Sant Domènec de Vic probablement del final dels anys 50 o principis dels 60. 

« … Hay muchos intentos en nuestra patria para atraer a la masa trabajadora al redil de la Iglesia, cosa que encuentro muy natural por varias razones, para la salvación de sus almas la primera y la segunda, por no decir más, de tipo social, o sea para apartar a los trabajadores de las ideas comunistas o socialistas que al tiempo de su carácter ateo pueden ser causa de muchos trastornos en la paz pública y en el bienestar de una determinada clase social.

Tengo ya algunos años y por ende un poquitín de experiencia y creo saludable para el bien común y para la finalidad que supongo se persigue, exteriorizar mi escepticismo sobre su resultado y no precisamente por la doctrina que en ella se exponga, pues el evangelio no lo creo precisamente “reaccionario” en el sentido que se da comúnmente a esta palabra, sino por la actitud en general de quienes la predican que da la impresión a muchos obreros, y perdóneme la expresión, que predican lo que no creen. Esta expresión la he oído yo personalmente y por ello puedo dar fe de esta creencia porque quien la pronunciaba no creo saliera de cosecha propia o de su solo criterio.

Dice el refrán que no basta que la mujer del Cesar sea honrada sino que tiene que parecerlo y creo, y conmigo otros creen, que no basta que los sacerdotes prediquen una bella doctrina de amor y de Caridad de Fe y de Esperanza, sino que ellos son los primeros que tienen que vivir esta Fe y esta Caridad para todos los cristianos, sean ricos o pobres, sabios o ignorantes y hay muchas pruebas practicas de que hay tratos de favor y actitudes no muy cristianas por cierto en algunos Srs. que su ejemplo tiene mucho que desear. Y no solo entre los sacerdotes, a los que considero los más obligados, sino entre muchas Jerarquías seglares o que se dicen militantes del cristianismo y que sus palabras pueden ser apostólicas detrás de una tribuna pública o de un periódico pero en la vida real se comportan como cualquier cristiano de aquellos que solo lo son porque han recibido el Bautismo a los pocos días de haber nacido.….. “

D’un escrit de Mn. Guiteras amb data setembre de 1962

“La felicitat és una senyora de noblesa, tranquil·la i assenyada que viu dintre del castell de l’ànima, conscient, augmentant i paladejant tots els seus tresors. Sovint treu el cap a fora pels finestrals de la cara i se la veu endiumenjada amb el somriure, vestida assenyadament i bella, perquè només ella és racional; no hi ha res més en el món que en sia”. 

“Cal que ens adonem que en les nostres mans només hi tenim el moment d’ara; el “passat” ja no el tenim, i el que te de venir no ens ha arribat encara. L’ara és el camí planer en la carena de les dues cingleres: el “passat” ple d’escrúpols i tristeses, i el “venidor” amb el fatídic “qui sap””.

“L’estudi intens i ordenat no solament no aclapara sinó que és un exercici que enforteix el cervell. Quan seguim el curs d’una explicació amb tant goig que ni ens recordem de nosaltres, ens cansem ben poc; en canvi quan seguim una explicació tenint un altra pensament que ens preocupa ens deixa totalment aclaparats i no en traiem cap profit. Això pot arribar a portar-nos malalties”. 

4 – INFLUÈNCIES BÀSIQUES EN LA VIDA I OBRA DE MN. GUITERAS

Durant la seva vida Mn. Guiteras va tenir com a models diversos personatges històrics:

Sant Francesc d’Assís (1182 – 1226): Fundador de l’ordre religiosa que seguia Mn. Guiteras. Sant Francesc es distingia per predicar l’evangeli donant exemple i seguint un estil de vida basat en la pobresa.

Mn. Guiteras citava sovint a Sant Francesc: “Abans de parlar de Déu a un germà, demana si el germà te gana…”

El capellà d’Ars  (1786 – 1859): Es tracta de Jean-Marie Vianney, prevere francès canonitzat l’any 1925 i que després va ser proclamat patró de tots els rectors de parròquia del món. Especialment va ser un model per Mn. Guiteras per la vida d’absoluta austeritat que va portar quan era rector del poble d’Ars, a partir de 1818.

Mossèn Cinto Verdaguer (1845 – 1902): Per la vida conflictiva que va tenir amb la jerarquia eclesiàstica de l’època, però principalment per la seva obra poètica, va influir força amb el pensament de Mn. Guiteras.

També cal fer esment del Papa Joan XXIII i del nou aire que va donar a l’Església. Mn. Guiteras va celebrar moltíssim aquesta obertura i nova orientació. Pel seu tarannà social no és agosarat pensar que avui també estaria molt content amb la tasca del actual Papa Francesc.

 

 

Entrades recents